Vechec, quan la resistència espartana toca els límits

De vegades els punts de vida es transformen en punts de mort, com vaig explicar en el meu anterior article.
A Vechec el punt de vida en veritat em va tornar a la vida. Arribava desfet després d’una gran primera volta. Allà vaig menjar síndria, omplir la Kamelbag, i tornar a la cursa. Aquells 2 minuts de tranquil·litat i pau… gaudint d’una síndria, van fer que pogues tirar amb la resta de cursa.


La cursa ja va començar estranya, em van picar 4 vespes a un braç, al Kilòmetre 1 i n’havia de fer 52… El dolor cremava i tenia ganes de vomitar, però les cames responien, així que, a córrer.

El dolor cremava i tenia ganes de vomitar, però les cames responien, així que, a córrer.


La primera volta havia superat les meves expectatives, em sentia fort i vaig anar el més ràpid que vaig poder, a la segona, drama i esfondrament, tot just podia caminar, però ja sabeu, hem vingut a sofrir, si ho volguéssim passar bé, ja faríem un altre tipus de curses. L’avantatge de córrer la segona volta al furgó de cua (encara que córrer soni molt optimista) va ser descobrir a gent que no toca la campana.

Si ho volguéssim passar bé, faríem un altre tipus de curses


A l’entrenament dels Navy Seals et proven en unes condicions extremes, on la teva resistència és duita al límit de mil formes, i tocar la campana vol dir que et rendeixes que no pots més, així automàticament deixes de sofrir, et porten a un lloc sec, et donen un cafè i descanses, però ja no seras mai un Navy Seal.

Tocar la campana vol dir que et rendeixes que no pots més, així automàticament deixes de sofrir

Ahir al Km 40 vaig veure una noia fallar una prova i va començar a fer Burpees amb mi, als 10-12 Burpees va quedar de genolls al terra i va començar a plorar desconsolada.
Un amic seu es va posar al seu costat i li deia que era meravellosa, que era forta i que plores, però que no aturés de fer Burpees, ella va aixecar la vista i va fer que sí amb el cap i feia Burpees plorant.
Poc després, a una altre prova, un home de 50 i molts anys s’enfrontava a una prova de càrrega i li deia a la voluntària que es sentia destruït, que no podia més, la voluntària li preguntà el nom:
-Marco.
-Marco, arrosega el trineu que t’hem donat, perquè tu pots, sinó puguessis, no hauries arribat fins aquí !!!
Ella es va quedar al seu costat i, fins que no va acabar la prova, no el va abandonar.
Un Eslovac de barba llarga s’aixecà davant meu (havia caigut a una baixada) i just podia caminar. Em demana si li puc col·locar recta la cinta del cap on portem el dorsal i li col·loco. Ell, després, em mira i em col·loca lameva i em diu:


-Hem de sortir guapos a les fotos!
Va somriure i vàrem seguir el camí junts, fins que va fallar a una prova i vaig seguir sol. Gent que no guanyarà la cursa, però amb una voluntat de ferro tan gran que ells no tocaran mai la campana dels Seals.
A tots 3 els vaig veure a meta.
L’ eslovac va venir cap a mi i em va abraçar i em digué “Gratularo” (felicitacions) quan va veure la medalla de finisher.
No, a mi no, felicitacions a vosaltres, perquè la vostra resistència s’ha mesurat i pesat i heu donat la talla.
Sou 3 vertaders Spartans.

Pd: Toni Florit gràcies per la història de la campana

Un article de Quito Florit

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *