Molt per aprendre, senyors

Visca el futbol femen´í! Molt per aprendre d’aquí, senyors. Em declar seguidor incondicional del futbol femení. Ara que estic seguint el Campionat d’Europa de la UEFA, amb una actuació remarcable de la selecció espanyola fins arribar als quarts de final contra una Anglaterra (anftriona i poderosa) que va remuntar un 0-1 i forçar la pròrroga, dic ben alt que els nens, al.lots i homes tenen molt que aprendre.

De tots els partits que he vist no he presenciat actituds deplorables de falsedats teatrals que haurien de ser contraris a qualsevol disciplina esportiva. Estic parlant de la trampa.
El futbol és l’únic esport que conec en el qual l’afició no només tolera, sinó que celebra les trampes per part dels jugadors de l’equip propi. No en conec altre esport on passi això. Fins i tot hi ha exemples no tant estranys en els quals els jugadors rivals reconeixen una errada arbitral, otorgant un punt o avantatge al contrincant, com en el tennis o atletes que aminoren el pas per deixar passar a un rival mereixedor de guanyar la cursa.
Quan un jugador fingeix una falta, quan es tira a la “piscina” amb dramatisme i això s’ho empassa l’àrbit (sense estar emparat pel VAR) no n’hi ha cap a les grades, aficionat de l’equip d’aquest jugador, que ho senti com ofensiu. Ben al contrari; gaudeixen del fet de que s’ha pitat falta, indiferentment de que aquesta sigui per complet inexistent.

El futbol és l’únic esport que conec en el qual l’afició no només tolera, sinó que celebra les trampes per part dels jugadors de l’equip propi.


Hem arribat així al punt de que les trampes al futbol són part del futbol? Els entrenadors de categories infantils han de dedicar part dels entrenaments a fer bé les “piscines”? Els aficionats al futbol ho hem d’acceptar? Per no xerrar també dels llançaments acrobàtics a la gespa, portant-se immediatament les mans al rostre, malgrat el contacte o cop sigui al turmell. Un circ de representacions antiesportives que podem veure un parell de vegades a pràcticament tots els partits del futbol masculí. No tan sols degrada l’equip; també l’autor denigra el jugador.


Jo, que he estat entrenador de futbol escolar, he estat testimoni de l’efecte d’imitació d’aquestes actituts com valors adquirits. Nens que cauen a terra, alçant un braç com demanant l’auxili de tot un hospital de campanya. Nens que apuntant al cel quan marquen un gol (ni saben els ben petits que així es dedica un gol a una persona morta) i fins i tot (aquí impossible no esclatar a riure) n’hi ha que es tapen la boca quan xerren amb un company a un partit on els mirem els entrenadors i quatre pares.

Com no han de fingir faltes també aquestes criatures? És una habilitat que haurien de dominar si volen ser com els de la tele; els forrats de doblers i tatuatges que s’han convertit en referents de vida.
Les futbolistes del Campionat d’Europa Femení van sobrades de fair play (cap campanya necessiten per fer consciència d’això). No he vist joc brut a cap partit. Faltes? Clar perquè això sí es part d’aquest esport, però joc brut? No, això és molt excepcional. A això he d’afegir que al futbol femení es produeix el més valuós: joc d’equip per sobre d’individualitats excessives de les estrelles del firmament, entrega absoluta, disciplina i respecte a totes les altres jugadores. Com exemple tenim la mallorquina Mariona Caldentey, que, la posin a la demarcació que la posin, s’ha deixat la pell en cada intervenció. Saben els al.lots de mallorca qui és aquesta gran jugadora? O qui és Patri Guijarro, també mallorquina? O que la Pilota d’Or del 2021 va ser per la catalana Alexia Putellas? Estan obligats a saber això? Clar que no però fa pensar quan adoren a molts jugadors que no són, en res, cap exemple. Potser per això será sempre estimat Carles Puyol (un dels més grans referents del futbol pur i dur i, a la vegada, un far per aprendre de ètica al camp).

Nens que quan marquen un gol apunten al cel i fins i tot (aquí impossible no esclatar a riure) n’hi ha que es tapen la boca quan xerren amb un company.


I ara el pitjor de tot: haver d’escoltar comentaris d’un masclisme repugnant, comparant el futbol femení amb el masculí. Actituds deplorables d’homes amb mentalitats pròpies d’un troglodita. Només es compara per desvirtuar. Ja comparar és un acte de sexisme però posats a fer-ho, jo també ho he fet i mira per on que resulta que queden en evidència les inferioritats en molts d’aspectes però del futbol masculí.
Aquests partits de l’actual Campionat ja servirien per ensenyar als nens els valors d’aquest esport. Per ser respectat i admirat són aquests partits els que també haurien de veure a casa.


I ara explicaré un cas del que vaig ser part activa. Fa uns 18 anys, a l’escola on som professor, vaig crear una lliga de futbol interna per jugar als patis (amb classificacions, llistes de golejadors, fitxatges…). Això ho vaig fer molts d’anys i durant el meu temps lliure. Per suposat vaig afegir una lliga femenina amb les mateixes condicions. La majoria dels al.lots es mossegaven la lengua quan jugaven elles. No podien usar el camp aquell pati i tot per unes nenes que no sabien què fer amb la pilota. Així es veia
perquè, clar, no eren comparables els nivells. Això feia que algunes que sí destacaven molt em demanessin incorporar-se a la lliga masculina. Ara bé, es mossegaven lla llengua perquè sabien que la meva reacció davant una burla seria extrema (com va passar un parell de vegades). El cas és que així disputaven elles els seus partits; envoltades d’al.lots rabiosos que no entenien que poguessin tenir una lliga com la seva.

El cas és que així disputaven elles els seus partits; envoltades d’al.lots rabiosos que no entenien que poguessin tenir una lliga com la seva.


Aquí vull arribar a un cas inoblidable. Tenia una al.lota que gaudia molt de jugar al futbol. Era habilidosa, valenta, forta, decidida i es va fer respectar entre els al.lots (ja es trist que això no sigui automàtic). Com estava a sa lligueta masculina (a sa femenina feia d’entrenadora i jugaba a vegades sense abusar) havia de figurar a les llistes que jo penjava cada dilluns i que estaven a vista del pares també. Doncs no podia posar el seu nom (Rocío) perquè tenia por de la reacció del seu pare si sabia que jugava a futbol i, a
més a més, a la lligar masculina. Havia de posar “José”. Sí, clar, tots sabiem que en José era na Rocío però què trist que això passés. Em moria per presentar batalla amb aquest pare però ella no em deixava.

No podia posar el seu nom (Rocío) perquè tenia por de la reacció del seu pare. Havia de posar “José”.


Quan va acabar els estudis de Secundària va partir a Madrid a continuar la seva formació i el fet d’estar lluny de la casa dels pares va ajudar a crèixer com a persona i així que un dia em va fer molt feliç amb una trucada: havia entrat a la categoría inferior de l’Sporting de Madrid Féminas i ja no tenia cap por del que pogués dir el seu pare.


Amb dos anys va passar al primer equip d’aquest club a la Primera Divisió Nacional. Rocío es va alliberar del llaç de ser “José” i ja estava per sobre de tots el maleïts prejudicis que guaiten amb tanta facilitat a la gent inculta.
M’agrada tenir present el seu cas i saber com és de feliç avui i m’agrada explicar-ho als estudiants de l’escola. Hi ha molt que entendre i aprendre de les pitjors i millors virtuts.


Per tot això i més visca el futbol femení. Anim als futbolers com jo a seguir-ho. Ens regalen lliçons d’esportivitat (factor en decadència al masculí) i també, obviament, de bon futbol.

Un article de Carlos Suñer

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *