Teníem un pla

A Morzine acabo la primera volta de la Ultra, em posen el distintiu (una braonera blava) de que he cobert més de mitja cursa i em pregunten si vull la meva bossa de vida. Amb un francès que no és de París, els dic que no tinc bossa de vida.

Em miren estranyats i criden: “Ultra sense bossa de vida” i em deixen continuar. No és obligatori menjar en aquell punt, de fet és una estació d’ajuda als atletes, però jo se que més que un punt de vida pot ser un punt de mort.

No és obligatori menjar en aquell punt, de fet més que un punt de vida pot ser un punt de mort.


Portes 30 kms d’infern alpí amb un entorn meravellós, pujant muntanyes eternes, baixant pendents perillóses, fent càrregues brutals i tens el cos sense reserves.
– No vols aturar-te, menjar un poc i recuperar forces?
– No, ja em va passar a Andorra. Portava una primera volta genial, però el punt de vida em va xuclar amb la promesa de tallar ja tot el meu sofriment. I ho va fer, va tallar les poossibilitats de continuar, em vaig repenjar i quedar més estona a la zona de vida, després amb el cos fred i adolorit no vaig tenir forces de reemprendre la marxa, la meva gran primera volta tirada al fems i jo retirat.


Avui teníem un pla, gràcies Javi, avui no faríem l’avituallament fort on tots. Seguiria corrents fins el pròxim avituallament i allà sol, menjaria i carregaria d’aigua, prendria sals i els gels, però dret i en un minut, buscant un curtcircuit al cervell que no demanés no sortir a sofrir, així que …


Passo lentament per davant de tota la gent asseguda, tranquila, que agafa forces, son súper atletes que estan sofrint, molts després voldran tornar i no podran. Els miro, jo vull seure, vull repòs, però aquest no és l’objectiu, hem vingut aquí per fer dues voltes a la Spartan Race de Morzine, la més gran, la més mítica, la que mostra la veritable mesura de les teves forces. Hem vingut a sofrir!

“Els miro, jo vull seure, vull repòs, però aquest no és l’objectiu…”


Deixo enrera la zona de vida i llàgrimes d’alegria em broten dels ulls, sé que deixant enrera aquest punt torno a la lluita i el cap em diu que sí, que estàs preparat i que seràs finisher.

Hem vingut a sofrir!


A 25 kms del final ploro, perquè malgrat tot el que em queda sé que avui he lluitat i he guanyat. La tercera medalla de ultra serà meva.

Un article de Quito Florit

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *