La gasela

El que us contaré va succeir un dijous a l’hora bruixa, quan el darrer raig de sol acabava de perdre la batalla contra els edificis de la gran avinguda i havia començat a entrar l’aire fred de la nit. Em vaig cordar la jaqueta i em vaig embolicar bé amb la bufanda. El botiguer de la cantonada va sortir a abaixar la pesada persiana mentre s’encenien els llums del carrer. Era un dia com qualsevol altre. Res feia presagiar l’espectacle que estava a punt de presenciar.


Un murmuri em va alertar de la proesa. Tothom mirava cap allà on era ella. Fins i tot el botiguer va deixar la persiana a mitja altura i va quedar bocabadat observant-la.


Tenia un rapidíssim estil fascinant. Era evident que el seu córrer era perfecte, fins i tot als ulls dels desconeixedors de la matèria. Semblava una gasela: àgil, elegant, veloç. M’hauria agradat veure-li les cames per saber com s’ho feia, quin era el seu truc, perquè semblava que volés. Però les tenia amagades rere la llarga faldilla.


Tenia un rapidíssim estil fascinant. Era evident que el seu córrer era perfecte, fins i tot als ulls dels desconeixedors de la matèria.


Altres dones l’animaven, va!, va!, impulsant-la a agafar més velocitat encara. En aquells cinquanta metres jo crec que va batre tots els rècords, tot i anar… amb xancletes! Vaig entretancar els ulls per enganyar la meva miopia i confirmar que anava calçada amb unes simples xancletes roses; de les que costen tres euros, a molt estirar.


No va deixar anar la bossa de mà en cap moment, i el vel no se li va bellugar ni un centímetre del cap. Jo estava meravellada.


I en un final estel·lar, amb tres gambades llarguíssimes, va arribar on era el seu fill, que estava a punt de caure per un terraplè, i el va agafar per la part posterior de la jaqueta, com si es tractés d’un petit conill indefens. Una petita gasela en potència.

Es va girar i tots la vam aplaudir. Si més no, acabava de batre el rècord del parc.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *