Miquel Riera

Quan, de jove, un somia en ser futbolista o estrella del bàsquet vol ser senzillament aquell ídol que porten els nens ben escrit a la samarreta. No n’hi ha prou en ser com ells; volen ser ells.

A l’escalada el jove ja arriba volent ser només ell. Clarament distanciat de tendències generals i, especialment, del renou de la quotidianitat.  L’escalador novell, si és d’ànima, ja ve sense somiar i amb el desig d’anar sol, malgrat l’acompanyi  l’oberta i solidària solitud dels companys d’afició.

 

Fa ja varies generacions que els escaladors mallorquins portem ben dintre l’herència única d’un pioner i renovem per camins diferents la mateixa satisfacció d’estimar la roca al paradís de l’escalada que ha acabat resultant l’illa. Un fet extensible a la resta de les illes i que constituiex una autèntica meca coneguda arreu del món.

“Fa ja varies generacions que els escaladors mallorquins portem ben dintre l’herència única d’un pioner”

Són moltes les vegades en les quals, escalant vies als distints indrets, el meu germà i jo ens hem trobat escaladors vinguts de països llunyans, portant com a relíquia les guies confeccionades pel millor escalador que han donat aquestes illes. Guies en les quals bona part de les vies foren obertes i equipades sota la seva experiència exemplar.

 

 

Miquel Riera no només va pertànyer a una onada d’agosarats escaladors mallorquins que vivien el seu particular nucli impulsiu a l’estil dels americans llibertaris al Yosemite dels 70 i 80, sinó que, amb la particular visió dels qui només es segueixen a ells mateixos, va anar més enllà i, cercant l’austeritat i la llibertat de moviments tan necessària a l’escalada, va acabar creant la meravellosa disciplina del psicobloc.

“Cercant l’austeritat i la llibertat de moviments tan necessària a l’escalada, va acabar creant la meravellosa disciplina del psicobloc”

Malgrat comprenc la seducció de l’escalada lliure, em sembla molt criticable una crida tan poc assenyada al perill. No és el cas d’aquesta fascinant varietat d’escalada sense corda i suposa possibilitats abans impossibles. Vida i no altre cosa que vida és l’essència tant de l’escalada com de l’alpinisme, per sobre dels riscos inherents, i el camí iniciat per Miquel Riera escalant sense corda sobre la mar és simplement un miracle i tot una revelació que va arribar amb força a tots els continents.

“El camí iniciat per Miquel Riera escalant sense corda sobre la mar és simplement un miracle i tot una revelació que va arribar amb força a tots els continents”

És tot un orgull que un home tan determinant per l’esport balear i nacional hagi traslladat a la nostra terra valors tan arrelats a la superació personal. Una figura clau, no només per ser el pare del psicobloc, sinó també per la modélica actitud hospitalària que el caracteritzava, potenciant l’atractiu que pels escaladors tindrà ja per sempre Mallorca.

“Una figura clau, no només per ser el pare del psicobloc, sinó també per la modélica actitud hospitalària que el caracteritzava, potenciant l’atractiu que pels escaladors tindrà ja per sempre Mallorca”

Igualment destacable era la seva honestitat i llibertat expressiva (a vegades irreverent) que reforçaven el carácter espontani i divertit tan habitual a l’àmbit lliure i alliberador de l’escalada.

Amb 56 anys ens deixa un referent, un vertader pioner i un home que realment feia camí. I aquest camí ens queda a nosaltres i a futures generacions que, per sobre de tot, viuran amb genuïna llibertat l’escalada més pura.

 

Un article de Carlos Suñer

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *