Córrer per fugir

Un article de Carlos Suñer.

Córrer per fugir, sí, però no d’un mateix que és el que en realitat importa. Fins i tot
caminar per estar sol porta el perill de ser aturats i haver de parlar; aquesta és una
fugida ineficaç a vegades i no tothom entén que anar sol vol dir moltes vegades anar
sol de veritat.
Tots els que corren saben que trobar-te algú corrent permet saludar, però en cap cas
aturar el corredor. Saben que si algú pretén aturar a un corredor té merescut l’exili. Al
corredor no se l’atura. No importa els anys que no es veien. El corredor no mereix un
càstig tan elevat.

Amb això en tindria prou per córrer. Just saber que em veuen córrer i així és només
com els altres em poden veure. Em poden mirar, assenyalar, observar detenidament i
està més que permés saludar però ningú té el dret a fer-me parlar. Estic al mateix món
però, a la vegada, el meu món està protegit. Puc ser jo i a la vista de tots. A quina altra
activitat puc estar entre els altres però beneït per la gràcia de ser intocable?
Avui, no obstant això, tot s’exposa i s’espera dels altres que tingui sentit el que es fa.
Sembla solitari qui gaudeix de córrer per no estar més que amb un mateix. És solitud i
és enteniment. Solitud i res més és tenir centernars d’amics a les xarxes socials i ningú
a prop.
Córrer és per a jo una fuga imprescindible de tantes veus a l’oïda que fan difícil
escoltar el batec del cor. Si no aprofit el córrer per sortir-me del camí, desaprofit la
meva fugida.

Córrer és per a jo una fuga imprescindible de tantes veus a l’oïda que fan difícil
escoltar el batec del cor.

 

Vull córrer i fer esport només per a mi.

No he sortit mai a córrer pensant en els altres; això és córrer sense córrer. Conec molta gent que publica a les xarxes cada sortida, cada entrenament, cada trajecte, cada jornada de comunió amb la natura aferrats al
mòbil per trobar la instantània ideal que demostri la comunió amb la natura. Publiquen
la cara que se’ls queda quan acaben de córrer (interessantíssim, clar), la roba que
porten aquest dia, el rellotge al.lucinant que mesura tot menys el nombre de
pardalades per dia, el proper dorsal ben allisat sobre el llit i tota la col.lecció multicolor
de gels i barretes pel pròxim repte, com en un pati d’armes, ben alineats sobre una
taula.
Sempre em deman què s’espera d’això? Només comptar el nombre de likes enviats?
Un “Ets un crack”? I hem d’escriure “Ets un crack” la pròxima també? I la següent? Un
crack per què? Crack és el senyor o la senyora que s’aixeca prest i es posa a córrer pels
carrers amb roba i calçat rudimentaris i amb baixa forma física.

Quin reconeixement és aquest de donar likes si qui ho envia, en realitat, ho fa amb
cara d’apatia assegut a casa davant la tele que no mira?

Ja sabem que l’exhibició de virtuts és inherent a l’ésser humà però què s’exhibeix aquí? Que han corregut i després
s’han cansat? Això és córrer dins una gàbia.
El reconeixement és necessari sempre però què és reconeix i qui considerem dignes de
reconèixer? Si ningú ens admirés deixariem l’esforç?

Al muntanyisme, per altra banda i servint d’exemple, és una clara necessitat compartir l’experiència amb el testimoni
propi però quedarien només els escaladors d’ànima  si no hi hagués reconeixement
popular pels qui tornen retratats a un cim, “conquerint” muntanyes. Desapareixirien
més de la meitat dels que van allà i quedarien només els vertaders muntanyers.
En el córrer passa pràcticament el mateix, malgrat que és molt respectable i són molts
els beneficis per a la personalitat de molta gent. Però és aquest un altre acte i poc té a
veure amb el córrer de profunditat.

Córrer és un acte solitari si correm de cor.

Hi ha moltes formes de córrer. N’hi ha una
que neix de la passió i la passió, quan és la que mou el món interior, no s’exposa sense
que acabi debilitada.
Per aprofundir dins nosaltres cal fugir dels altres. Córrer sortint del camí és córrer per
camins nous. Si correm sols i de la mà d’una ombra plena de records i emocions,
l’esforç físic allibera la ment amb facilitat i tornem a casa més vius que mai.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *