Bucket Carry

Un article de Quito Florit

Mai havia cregut que aquesta prova pugues definir una cursa i menys la Spartan d’Andorra. Andorra és molt especial, un lloc on quasi no pots córrer, els pendents impossibles de les pistes negres de Grau Roig i la falta d’oxigen converteixen una carrera ja dura de per sí com és una Beast en alguna cosa més. Així que dissabte després de travessar amb força bon ànim tot el recorregut, m’encaminava cap a la zona del hospitality, on acaba la cursa… i ja ho saps, portes més de 15 spartans, això no s’acaba fins que creues el foc, sempre tinc l’esperança de ser més fort que la cursa i sempre veig que mai és així.
Aquest any a Andorra la clau va ser a una prova quasi insubstancial, potser insulsa? El Bucket carry, és a dir traginar per un circuit un poal ple de grava. Altres vegades està col·locada dins la muntanya amb forts pendents o per dins un bosc, però bé acostuma a ser una cosa normal, quasi més per omplir que altra cosa, no diries que defineix una cursa. Fins aquest dissabte. El poal ple de grava va ser la carrega dels pecats dels condemnats, dels caminants pels inferns circulars de Dante. Arribàvem al inici del mini-circuit del Bucket carry i sols veure les cares de patiment dels que havien completat la prova ja ens feien abandonar tota esperança.
Gent resilent, gent forta, els veies de genolls intentant agafar aire i forces. Les cares congestionades pel dolor.

Sempre tinc l’esperança de ser més fort que la cursa i sempre veig que mai és així.

 

 

És incòmode portar un poal ple de grava amb les mans, el cantell et talla i no és permès d’aixecar i portar-lo a l’espatlla, l’has de portar sols amb els braços. Has de notar com el pes va vencent els teus músculs . Sentir com la gravetat fa la seva feina. Has d’anar acompassant el teu caminar i el balanceig del poal. Comences i la primera llargada la recorres ràpid (bé,.. ràpid, rapid no… caminant però sense aturar) passes altres competidors no més dèbils però si més castigats per la cursa, genolls en terra, boquejant, intenten capturar un oxigen escàs i valuós però sense separar-se del poal. La segona llargada ja és més dura i no ets ni a la meitat, veus que sinó agafes el poal pel cantell no tens prou estabilitat per avançar i si l’agafes del cantell et talles. No importa, fas una passa i una altra, i estàs a punt de caure per una tropissada. Genoll al terra per primera vegada ( no serà la darrera). Optes per fer recorreguts curts, els braços inflamats et demanen d’aturar, però no hem vingut per aturar-nos. La tercera llargada també l’has feta amb una pausa, segueixo i penso que sols es caminar, i camino amb amb un poal que cada cop és més feixug i cada cop costa més de portar i penso que no te sentit, veig la meta és a 200m, tan llunyana després de 26 kilòmetres i maleixo aquest poal.
Quarta llargada i tres pauses, passo al costat d’una noia asseguda al terra amb el poal al mig de les cames, s’està fregant el palmell de la ma, plora, però no renunciarà. Passo al costat de dos nois abraçats i els poals a la seva vora.

Finalment, començo la darrera llargada, accelero… no vull pensar ni aturar fins el final, ignoro el dolor, ignoro el pes i avanço, avanço poc a poc però decidit, hi ha un altra noi que ha deixat caure el poal, està recollint totes les graves amb els ulls perduts. Arribo al final, deixo el poal, extenuat i amb braços rebentats,
Mans adolorides i tallades però content per haver acabat, aixeco els ulls i no puc creure la broma que ens han reservat… falta un obstacle més.

Benvingut a Spartan Race.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *