No aturis

Un article de Quito Florit per FeimKilòmetres

Sortir a córrer sempre és un plaer. Encara que moltes vegades és una activitat rutinària, sense mística ni gran dosi d’emoció. Com el sexe matrimonial, satisfactori però previsible. Son aquestes sessions avorrides per les quals passem durant dies i setmanes a la recerca del moment que ens ho compensi tot, un moment en el qual tornes a veure aquell camí que has fet tantes vegades. El mires com si fos sa primera vegada, com si sa teva parella fos nova i coneguda al mateix temps, estàs excitat i confiat i en aquest moment és on deixes d’escoltar “La casa azul” i tot aturant s’iphone recuperes el món.

Notes s’escalfor des sol, escoltes sa teva respiració, sa lleugera remor de ses petjades i fins tot sents com palpita es terra mentre et vas acompasant, i comença sa pujada que tantes voltes has escalat. Avui la sents verge i fresca, i tens el pit ple d’alegria i determinació, t’empeny una fúria animal i claves ses primeres petjades, inspires i acceleres sa respiració, es cor batega fort i tires cap amunt. Ja no ets novell, no importa, millor, així saps que has de fer. Ses petjades volen cercant aquell plaer fugisser que trobes quan passes de puntes per corriols que t’espremen, aquestes rampes que t’ofeguen i encenen.

 

Sortir a córrer sempre és un plaer. Encara que moltes vegades és una activitat rutinària, sense mística ni gran dosi d’emoció. Com el sexe matrimonial, satisfactori però previsible.

 

Pujes cap a dalt rítmicament, no penses en res sols gaudeixes, per primera vegada en molt temps t’has tornat fonedís i amb simbiosi segueixes pujant, pujant i pujant. Fas cim, però avui no t’atures. No és dia per aturar, vas de baixada i comences a volar per damunt un caos desordenat de pedres amollades el dia en que cap et pot fer mal, i baixes, baixes, et notes confiat i segur quasi ballant i saltant cada vegada més i més ràpid fins que al final notes que perds velocitat, cansat, suat i esgotat veus que ets baix.

Satisfet es hora de tornar a la realitat. Tornes al asfalt i les teves pulsacions es recuperen, encens s’Iphone i “La casa azul” et canta El final del amor eterno i penses que potser sí, però segur que avui no.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *