Ídols

Una cosa divertida de fer anys, a part de que et surt pel per les orelles i les ressaques son eternes, és veure com va canviant la percepció de les coses. Assumptes que semblaven tan importants amb el pas dels dies van perdent trascendencia i veus la seva vertadera mesura, persones a les que admiraves perden tota la seva lluentor, i a la vegada persones cobertes amb la polseguera de la quotidianitat, persones a les que veus cada dia, de sobte veus la seva fulgurant brillantor. Tan gran que ni tant sols la ronya dels dies pot apagar la seva llum.

Els meus ídols han canviat molt, de passat de ser admirador d’un Rafel, un Lebron o un Lionel per passar a admirar uns altres tipus d’esportistes molt més valuosos als meus ulls. Em declaro molt fan d’aquell informàtic que cada dilluns i dimecres va a pujar la Muntanya del Toro amb un frontal, em declaro molt fan d’aquella perruquera que els matins surt a trotar amb la seva filla abans d’anar a la feina o al institut.
Aquests atletes de la vida que no tenen contractes publicitaris però que marxen contents al llit després d’un bon entrenament on han sumat un segment nou al Strava.

 

Em declaro molt fan d’aquell informàtic que cada dilluns i dimecres va a pujar la Muntanya del Toro amb un frontal, em declaro molt fan d’aquella perruquera que els matins surt a trotar amb la seva filla abans d’anar a la feina o al institut

Dins aquesta categoria també tenim herois i jo els meus els tinc molt identificats, un professor de institut que entrena com un professional per pujar al Mont-Blanc i imitar per unes hores al Kilian Jornet i fer-ho quasi tant bé com ell, el meu heroi també es un mecànic mallorquí que sempre que corre es perd, llavors somriu, mou el cap i arrenca córrer de nou i arriba a meta on sorprenentment sempre és dels primers, aquella dona que de jove corria i corria molt i després es va cansar i va estar descansant molts anys fins que va decidir tornar a córrer i guanyar com si no hagués aturat mai.

Tenc un altra heroi, molt estimat, que te 50.000 millions d’anys i no atura de córrer i demano que no s’aturi mai i així el temps no el podrà agafar. Finalment, el millor de tots, el coix, el de la panxa tancada, el de la llaga, el que s’hauria d’haver retirat des de fa temps i cada vegada que hi torna després d’una desfeta ( mai podria dir, fracàs) torna més gran, torna guanyant i donant lliçons sense parlar.

 

El de la panxa tancada, el de la llaga, el que s’hauria d’haver retirat des de fa temps i cada vegada que hi torna després d’una desfeta ( mai podria dir, fracàs) torna més gran, torna guanyant i donant lliçons sense parlar.

 

Aquesta és la gent que admiro, gent a la que tinc sort de poder veure cada dia i sols que els miris un segon més del necessari et deixaran cec amb el seu fulgor.
Gent que córre perquè ès feliç i a la vegada ens fa feliços… A tots, gràcies

Un article de Quito Florit

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *