“Avui és el dia”

 

i aquell mati feia sol, vaig sortir de l’hotel i vaig mirar la Maite i li vaig dir:
-Avui és el dia…

Ella em va somriure i callà, els seus pensaments anaven per un altre lloc però estava contenta de veure’m animat. Feia molt temps que no anava Il·lusionat a una cursa. Semblava que quedaven enrera mesos de mals resultats i poques ganes d’entrenar, la panxa havia desaparegut, la cara era magra i en els ulls la determinació brillava.

Arribat a la cursa i després de recollir el dorsal començaven les abraçades, els petons i les rialles amb els qui sempre serien els meus amics.

Arribat a la cursa i després de recollir el dorsal començaven les abraçades, els petons i les rialles amb els qui sempre serien els meus amics

En aquestes curses no hi ha rivals, o sols n’hi havia un, el circuit… recordava el de l’any anterior, un trail molt dur amb fortes pujades i baixades. Els obstacles sempre em costaven encara que a les darreres curses havia millorat molt. Però millorar molt… seria prou?
Havia emmagrit, però seria prou?
Llançava la javelina millor… però es clavaria?

El Marc m’havia dit com superar les proves d’equilibri… sortiria bé?
I aquell mati que feia tant bon temps, aquell matí que havíem marcat al calendari, en aquell matí tot va sortir com havíem previst, les proves van ser superades una a una sense dubtes. Aquell matí havia tornat a córrer i a guanyar el que m’havia proposat.

Per primera volta vaig fer una spartan sense fallar cap obstacle!!!
… però d’aquell matí em quedo amb el somriure de la Maite quan vaig dir:
-Avui és el dia.

Per una vegada va ser cert, aquell dissabte va ser el dia.

Un article de Quito Florit

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *