Un dissabte qualsevol

Quan una cosa excepcional la repeteixes tantes vegades… deixa de ser excepcional, i el seu valor l’hem de mesurar d’altra forma.

La meva primera Spartan Race va ser una experiència tant meravellosa com altres primeres vegades, era un novell de 40 anys nerviós i excitat. Ardent i apassionat per aquest tipus de carreres que acaba de descobrir. Entrenar per la carrera ja em feia sentir-me feliç, buscar vídeos al youtube per veure carreres passades es va transformar en un passatemps quan als vespres no podia dormir. Sense haver-la gaudida mai ja l’estimava, i fins i tot els burpees eren afrontats amb un somriure orgullós, i la meva dèria per la carrera feia impossible que pensés en fer trampes i no fer-los tots.

La meva primera carrera es va convertir en una feliç obsessió… però després de la primera carrera ve la trifecta… després de la trifecta córrer en elit. Corres en elit i descobreixes una Ultra spartan i després de fer la ultra al cor dels Alps no estàs satisfet, i resulta que pots anar al campionat d’Europa… vas a Andorra a competir amb els millors d’Europa i després… la foscor.

Es tanca el tercer any de carreres d’obstacles i penses que ja no és tant divertit, que els entrenaments no et fan feliç i que potser ha arribat el moment de canviar de disciplina. Entrenes i entrenes però ja no ho desitges amb la mateixa força d’abans. El teu crit de “Aroooo” ja no et surt a la vegada de la panxa i el cor. Els burpees són una rutina fastigosa, les mans ja no estan tan endurides per agafar les cordes i poc a poc vas perdent intensitat.

 

Entres dins la dutxa i penses que no cal que tot sigui excepcional i meravellós, que realment el que acabo recordant de les Spartans és l’emoció del moment

 

Comença el quart any i quasi no entrenes obstacles, passes més temps corrents a la muntanya que al gimnàs millorant la tècnica. Arriba el quart any i penses, penses, penses… no fas suspensions, no practiques equilibri. Pareix que la rutina t’ha guanyat, i el pitjor de tot és que comences a sentir-te un farsant, representant un paper que potser ja no és el teu… fins que un dissabte qualsevol uns amics als que no veies des de feia temps et conviden a un entrenament.

Un entrenament de dissabte matí on sento l’escalfor que feia estona que no sentia, un entrenament on córrer feliç, content mirant els obstacles. Sempre ho he fet així, corro i miro l’obstacle i en aquell moment ja se que és meu. Un dissabte qualsevol on em trobo bé gaudint dels murs, pneumàtics i tanques. Tornant a les suspensions, a les flying monkeys i a pujar la corda, superant obstacles, fallant obstacles, córrer i córrer… i arribo a casa amb cruiximents al pit i als avantbraços, les cames feixugues i els pulmons inflamats.

Entres dins la dutxa i penses que no cal que tot sigui excepcional i meravellós, que realment el que acabo recordant de les Spartans és l’emoció del moment que em fa cridar: Aroooooooooooooo.

Espartanes, espartans aquest és el meu ofici.

Ens veiem a Spartan Race Mallorca!!

Una reflexió de Quito Florit, atleta popular i enamorat de la cursa Spartan Race

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *