SÍSIF A LES COMES

CORREDOR ELIT

Què és córrer en elit? Les sortides de les Spartan Race es fan per rondes per tal de no saturar els obstacles (encara que moltes vegades això segueixi passant). La primera ronda de les Spartans és una ronda especial, és on surten els corredors elit. És una ronda sense discurs motivacional, sense música i on l’speaker fa poc més que el compte enrere. Sortir en aquesta ronda és un orgull, encara que al final sols sigui tema econòmic (sol ser una ronda més cara). Té diversos avantatges: no trobes gaire gent davant teu, els obstacles estan més nets i les dutxes solen estar més buides.

Malgrat aquestes qüestions pràctiques i econòmiques, la gent considera un honor córrer amb elit perquè corres contra els millors.

SÍSIF A LES COMES

Ja és repetida, però no per repetida menys desitjada. La nostra sortida. La que estimo. Aquella sense arengues, aquella sense crits per refermar el que som. Ja no cal que ho cridi. Ho sento tan fort dins meu que no em calen polseres, no em calen samarretes, no em cal res. Sols córrer. Jo ho sóc i Jo sé quin és el meu ofici… jo em reconec com un d’ells, jo corro en elit; però quin serà el dia que em recullis les meves mans entre les teves i em miris tot dient-me amb tendror:

-Vés, espartà, tu ets un d’ells, tu ets elit.

La sortida sense crits és més desbocada, més nerviosa i temperamental que les sortides populars. No cridem, però sentim la joia a la pell. Ni el fred del matí em fa tremolar tant com l’emoció d’aquestes primeres passes. Ets tu, i és el teu moment, d’ara en tres hores aferra’t a l’enorme roca de Sísif i tira muntanya amunt. Sísif condemnat pels deus de l’Olimp a pujar cada dia la seva roca per la muntanya i que al final del dia aquesta rodoli enrere.

No optar pel camí fàcil és el que pot omplir el cor d’un ésser humà

Cada passa és repetida, cada passa és la mateixa, la que dones a Les Comes, a Collserola, al Toro o la cinta del gimnàs, són les passes de l’absurd però són aquestes passes que et fan continuar, mentre el càstig de Sísif és contemplat pels déus divertits per l’absurditat de la tasca; ell no s’atura. La seva tasca no té sentit, però no deixarà mai de fer-la, sentir cada mineral que composa la roca, la seva escalfor al rebre el sol o fred a l’hivern. Sísif fa de la seva tasca la seva missió, pren consciència de que la lluita per pujar la roca és la que defineix la seva humanitat i malgrat mai la pugui pujar…. Cal imaginar a Sísif feliç.

Ara sóc Sísif aferrat a la roca, sofrint cada passa, sentint la tensió dels músculs. Aferrant el meu tors i la meva cara a la pedra per evitar que caigui abans d’hora. Perquè com Sísif, sé que no triomfaré però em dedico amb esforç a la tasca. Sísif, amb l’esquena nafrada, amb ferides a les espatlles, segueix empenyent la roca muntanya amunt, mentre jo assaboreixo el gust de la terra barrejada amb la meva suor en els primers burpees. En aquestes 3 hores hi ha tota la vida, pujaré la meva roca malgrat senti que no puc guanyar, perquè la meva humanitat depèn d’entregar-me a aquesta causa.

Sé que tot és comercial, sé que sols volen el meus diners, però jo no vull la seva samarreta ni medalla, sols vull la seva carrera per agafar la roca i tirar muntanya amunt mentre ella em xiuxiueja…

Però cal imaginar a Sísif feliç. La presa de consciència de la pròpia condició, el no optar pel camí fàcil és el que pot omplir el cor d’un ésser humà.

Una reflexió de Quito Florit, atleta popular i enamorat de la cursa Spartan Race.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *