Morzine

Potser tu ja ni te’n recordes de mi, jo sí et recordo. Quan vaig arribar, no sabia ni el teu nom, però ja a la llunyania impressionaves. Ara sé que vaig pujar a la punta de Nyon i vas canviar-me. Vas ser meva durant sols unes hores i et vaig estimar i odiar amb totes les meves forces. Vas deixar-te posseir per mi deixant-me amb un gust agredolç, com si no em poguessis donar la victòria total. Va ser una manera de demanar que torni? Que et faci tota meva?

Potser tu no em vols, però he de dir-te que penso tornar per recórrer de nou els teus pendents, per escalar les teves roques, creuar els teus ràpids i per submergir-me dins les teves glaçades aigües. Tu no pensaràs més en mi, però jo sí, en tu. Jo penso molt en tu. Quina gran lluita vàrem protagonitzar, al final, tu gentil, després d’una immensa batalla la teva fúria es va retirar i em vas deixar passar, fins i tot va aturar de ploure.

Tu, muntanya immensa, vas esborrar els teus camins davant meu, vaig ser un Odisseu perdut dins el teu mar d’arbres buscant una sortida que quasi no vaig trobar.

Tu, muntanya immensa, vas esborrar els teus camins davant meu, vaig ser un Odisseu perdut dins el teu mar d’arbres buscant una sortida que quasi no vaig trobar. Em vaig perdre i em vas fer creure que m’hauria de retirar; tot l’esforç, tota la il·lusió, tots els recursos malbaratats per no fixar-me en el recorregut, perdut i angoixat dins tu, i sense saber si en algun moment podria tornar a la competició. Arbres, arbres, i més arbres, tots iguals i jo, tirant muntanya amunt sense saber on estava, desorientat i marejat, buscant un senyal, un altre corredor, alguna cosa
a la que poder aferrar-me. A la fi, una cinta amb el logo de Spartan Race… un sanglot m’arriba a la gola, em sento alliberat, i torno a la cursa amb alegria i por, por, per quasi haver-me de retirar, de no poder lluitar més, però tu em vas deixar marxar i vaig poder acabar.

Tot el vespre a l’hotel pensava amb la meva derrota davant teu, sols la teva generositat em va deixar marxar, jo vaig sortir però una part teva va quedar impresa dins meu i abans d’anar a dormir sento la teva crida, sento el teu granit dur que em fereix els genolls, sento el teu vent que em fa tremolar, la remor de les teves cascades i sento el teu fang que m’atrapa i se’m vol menjar. Vull tornar, l’any vinent serà a casa teva el campionat Europeu, i vull tornar als llacs que vaig nedar, a les cascades que m’envoltaven en aquelles hores tan dilatades que quan
penso en aquella carrera pareix que vaig córrer una setmana.

El 3 de Març a Mallorca començarà la meva reconquesta dels teus espais. Visitar-te passa per una primera aturada a Palma, allà em retrobaré amb tu, separats els dos per la mar i els mesos però sols pensant en tornar a prendre la sortida un fred dia de juliol als Alps, com l’any passat.

Una reflexió de Quito Florit, atleta popular i enamorat de la cursa Spartan Race

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *